viernes, 29 de diciembre de 2017


L’Imitador de veus
Thomas Bernhard
Traducció de Clara Formosa
139 pàg.

Tenim a les mans la possibilitat d’apropar-nos a la perfecció. Aquest cop és a través de la mirada de Thomas Bernhard, un gran autor que, en obres anteriors, potser ens ha imposat respecte, potser hem viscut amb la seva prosa certes dificultats que ens han portat a moments de tensió davant tan gran erudició, quan ens hem trobat en altres ocasions a soles amb la seva obra.

En aquest recull de 104 petites píndoles -com ens diu l’editor a les solapes del llibre- entrem en contacte amb l’autor sense dificultats. El poder és el protagonista principal, el poder dels diners, dels polítics, del “prestigi”, l’autor fa descripcions magistrals de perfils humans i ens presenta la mort, la demència, el suïcidi i l’assassinat des de tots els angles possibles.

Trobem a les pàgines de L’Imitador de veus clarividència en estat pur, tret constant en l´obra de Bernhard, de la qual en aquestes petites píndoles gaudim plenament.

El suïcidi i la mort són presents sense dramatisme afegit, no perdem en cap moment la serenitat que ens duu a la reflexió.

Sigui qui sigui el senyor de l’estat a qui se serveix, se serveix el senyor equivocat” (pàg. 111).

L’existència, observada amb el grau màxim de serenor, la vida que “va anar de manera conseqüent cap a la mort”.

Observem l’opressió que deixa a la llum la destrucció de l’oprimit i la petitesa de l’opressor; un món de víctimes on els moments de plenitud estan sempre al marge de les convencions i mai no es poden donar dins cap sistema establert.

El Gall Editor ens ha fet arribar altres obres de Bernhard, sempre de la mà de la traductora Clara Formosa, obres imprescindibles. Bernhard va aprofundir en l’ànima humana, tot emprant diferents gèneres i sempre de forma magistral. És en aquest darrer llibre que se’ns permet entrar sense la tensió de l’esforç per la complexitat d´un argument. Després d’haver accedit i gaudit aquestes “píndoles” que el Mestre ens ofereix i que fem nostres sentim més seguretat per tornar a la resta de l’obra.

Una vegada més, una recomanació sense reserves: La possibilitat d’accedir i gaudir d’un autor que, gràcies a aquest llibre, hem fet més nostre.

sábado, 23 de diciembre de 2017


El tiempo de en medio
Marcello Fois
Traducció de Francisco Álvarez
310 pàg.
21,90 €

El jove Vicenzo Chironi, amb la documentació que acredita la seva identitat, arriba a Sardenya per cercar els seus. Comparteix un primer sostre amb el capellà Virdis i, quan s’acomiaden, Vicenzo emprèn el seu camí acompanyat de les paraules del vell:

El dolor es preciso, la felicidad vaga. Porque el primero es un guerrero armado y la segunda es una niña”. (Pàg. 91).

Un cop a Nuoro no li calen documents que l’identifiquin: Tothom queda corprès, tothom creu tenir davant Luigi Ippolito, tot i que tots saben Luigi va morir a la Primera Guerra.
Arribat al seu destí, es troba amb dos éssers que són vius perquè alenen, perquè hi ha una inèrcia que els manté dempeus. Quan l’avi escolta Vicenzo se n’adona que:...”También él había sido huérfano y también él había sido arrancado del orfanato para ser entregado a la vida” (Pàg. 102).

Amb l’arribada del nét i nebot, a casa del ferrer hi van arribar la vida i l’esperança:

Ahí la felicidad asumió un perfil mesurado de quienes, frente a una victoria aplastante, no quieren humillar al adversario”. (Pàg. 107).

A casa del ferrer ni la felicitat ni la tranquil·litat no s’hi queden. Sap generar riquesa, fer possible la prosperitat. Les millors cases de Nuoro mostren els treballs que van sortir del taller de Michele Angelo: d’una banda l’obra perdurable, d’altra la soledat, han sobreviscut a tots els seus, excepte a la filla, que també és supervivent de la família que va formar en el seu moment.

Vicenzo coneix la plenitud de l’amor. Té trenta anys i fins aleshores les seves relacions han estat “actos formales de virilidad ordinaria”.

Coneixem Marianna, un perfil perfecte de personatge classic que viu “les notícies” amb antelació, que sempre plora abans que els altres.

Vicenzo pateix el dolor dels fills que no arriben a néixer i la fredor al costat de la dona que estima. Aclaparat per la fatalitat que l’envolta, es permet un “acte voluntari”; per als Chironi les maneres de “partir” tenen totes les modalitats.

Marcello Fois ens dona a conèixer una nissaga que fem nostra. Som davant d’una obra que ens acompanyarà i a la qual el temps afegirà, de manera infinita, el valor de l’emoció i la gratitud viscuda per cada nou lector. És un clàssic imprescindible, una recomanació sense reserves.



viernes, 15 de diciembre de 2017

Vincles ferotges La dona singular i la ciutat Vivian Gornick



Vincles ferotges
La dona singular i la ciutat
Vivian Gornick
Traducció de Josefina Caball
329 pàg.


Vivian Gornick va néixer a New York el 1935. En aquest volum s’ hi apleguen dos llibres de memòries que ens posen en contacte amb una manera de dir que ens commou i que ens fa còmplices.

Entre les dues reflexions transcorren trenta anys; coneixem la infància i l’adolescència de l’autora al pis del Bronx que la va acollir. Després voltem per la ciutat amb la dona madura que ens convida a compartir les seves observacions.

En una primera lectura ja triem fragments que ens acompanyaran; quan tornem a obrir el lllibre ens sorprendrà no haver emfatitzat en altres moments igualment esplèndids i captivadors.

El que se’ns presenta són relacions entre dones, entre veïnes, relacions sense embuts, sense filtre: VINCLES FEROTGES. A l’edifici del Bronx hi ha les famílies més reservades que tenen una intimitat per preservar, per això tenen l’hàbit de tancar la porta de casa seva. També n’hi ha d’altres que no coneixen el concepte de pudor, tenen ferides obertes… Trobem també fragments de vida quotidiana carregats de tendresa, d’humanitat en estat pur.

L’eterna complexitat de les relaciones mare-filla se’ns mostra en fragments com els següents:

…”De vegades, ja no em puja la sang al cap… com que no m’enrabio, no espatllo la tarda.” (Pàg 74).
... “Vivia entre la meva gent, però ja no era un d’ells.” (Pàg 102).

Un cap tan clar, una mirada tan profunda, deixa de formar part d’un conjunt.

Com a protagonista trobem la Ciutat; els personatges són homes i dones que li donen identitat i que ben aviat fem nostres.

En el segon llibre aprofundim en el valor del terme amistat i coneixem encara millor la ciutat:

Quan veia pel carrer cinquanta maneres diferents com la gent lluitava per continuar sent humans…”. (Pàg 205).

Amants separats per un vel invisible prou fi perquè el desig travessés, però prou opac per amagar el caliu humà”. (Pàg 216).

Relacions en les quals …”la’incapacitat mútua és un imant poc fiable…” …”repeleix en comptes d’atraure.” (Pàg 269).

Sempre a l’escenari de la ciutat viscuda per la dona que sap mirar, que surt de casa amb la seguretat que cada passa pot contenir un moment carregat de plenitud.

L’agraïment més sincer a la traductora; tenim la sensació que en cada moment ha triat el mot just, aquella paraula que manté el clima necessari que ens duu a la consciència permanent del privilegi d’haver accedit a una experiència lectora molt important. Gràcies.

viernes, 8 de diciembre de 2017

Por ley superior

Por ley superior
Giorgio Fontana
Traducció de Carlos Manzano
264 pàg.

Roberto Doni és un fiscal amb unes constants a la vida que l’allunyen de paranys que semblen insalvables. A la seva quotidianitat hi ha trets que el comprometen:

  • La reproducció de la Magdalena de Georges de la Tour, aquella espelma amb una flama viva.
  • A l’escriptori del seu ordinador té un document que revisa i amplia des de fa anys, el seu Testament: …”una pequeña biografía moral, con epígrafes del uno al quince”. (Pàg. 73).
  • La contemplació de la façana del Palau de Justícia en què uns claus negres que es poden confondre amb taques del marbre fan que l’edifici es mantingui dret.
  • La mort d’un home just, de l’amic que va desaparèixer quan tots dos eren joves, quan tenien la vida per davant; l’amic amb qui va caminar pel cim del Duomo, l’amic del qual el separava la relació amb Déu que l’altre mantenia i ell només veia des de lluny.

El nostre Home ha de patir, tot sovint, punts de vista de col·legues que el fan sentir molt sol.
En un moment determinat apareix a la seva vida una periodista free lance, una noia que es desplaça amb bicicleta i que sobreviu treballant a temps parcial en una llibreria. Ha triat exercir la seva professió sense fer concessions; és una dona brillant que decideix fer tot el que pugui a favor d’un immigrant que ha estat empresonat malgrat ser innocent, una persona a qui s’aplicarà un càstig que no li correspon.

Aquesta dona -compromesa amb la veritat i la justícia- és algú amb qui el nostre protagonista comparteix la manera de fer. D´ella no reb propostes vergonyoses com les que li han arribat de certs col·legues: per cedir “davant del mal menor”, la jove periodista i ell es valen de “armas ligeras”:
…”Inteligencia, honradez, espíritu de sacrificio y, sobre todo, la idea de que luchar era mejor que rendirse…”. (Pàg. 201).

Elena exposa les seves teories, basades en un evangeli propi: el mal és el patiment i el bé es la salvació per a aquells que la mereixen. (Pàg 202).

Fa una visita al Mestre que viu retirat i aïllat, el Mestre erudit i políticament valent en el moment que li va tocar viure, un interlocutor vàlid.

Amb tots aquests elements el nostre Home s’enfrontarà al món per fer justícia, per defensar un innocent i per salvar-se ell mateix, que ha triat viure sense racons a l’ànima.

Aquesta és una reflexió del tot oportuna en el temps i Giorgio Fontana un autor a qui no podem deixar de prometre fidelitat. Una vegada més, una recomanació sense reserves.

viernes, 1 de diciembre de 2017

Entre la solitud i el somni Notes sobre literatura, memòria i identitat Carson McCullers



Entre la solitud i el somni
Notes sobre literatura, memòria i identitat
Carson McCullers
Traducció d’Alba Dedeu
190 pàg.


...Mentre els llibres estimats formen part d’un mateix, com un múscul o un nervi.” (Pàg 93).

Amb aquestes paraules se’ns acosta Carson McCullers, una autora que per a moltes persones pot ser sigui, sense cap mena de dubte, de les predilectes. Amb aquest llibre tenim la possibilitat d’observar de ben aprop el seu món, els jocs, la màgia i la «crueltat» dels infants, el dolor i la joia, les cicatrius que obre la guerra i que mai no es tanquen:

...Pertot arreu el món viu sense guerra
i jo, en canvi, no trobo gens de pau”. (Pàg. 59).

També assistim a la gènesi dels seus personatges; coneixem el jove que, amb la seva mare, regenta un dispensador de benzina i que té una habilitat especial per compartir moments de tertúlia amb aquelles persones que només volen omplir els dipòsits i que, de vegades, obliden els seus plans i passen la nit a la benzinera tot explicant experiències de viatgers.

Descobrim la lectora excepcional, els gran autors els podem suposar també lectors. En aquest cas ens meravella la “qualitat”, l´exquisidesa de la jove lectora: Ens diu que va ser un encert no llegir Thomas Mann abans dels 18 anys o haver descobert Joyce a través de la narració Els morts abans d’assolir l’aventura de l’Ulises. Ens parla del paral·lelisme entre la literatura russa i els autors del sud dels Estats Units; dels russos ens diu que “...han estat capaços d’acceptar les condicions de l’existència humana…” “...tanmateix, l’actitud predominant dels grans escriptors russos no és cínica”.

Les tragèdies no són responsabilitat de qui les pateix, és la societat la que deixa els individus mancats de possibilitats. Així com anam avançant ens sembla que «compartim» el procés creatiu de l’autora, aquest fet ens emociona i ens aclapara, és un privilegi molt gran a la nostra vida de lectors:

…”L’aïllament espiritual és el fenomen de la majoria dels meus temes.” (Pàg 161).

Accedir a les reflexions de McCullers ens pot dur a modificar la nostra agenda de lectures: potser ens hauríem d’oblidar dels nostres projectes i aprofundir en les obres que ens proposa.

Tenim a les mans una primera edició en català d’aquests assaigs imprescindibles que ens fa arribar d’una manera brillant la seva traductora, Alba Dedeu. L’agraïment més sincer.

viernes, 24 de noviembre de 2017

"Vestides per un ball a la neu" de Monika Zgustova



Vestides per un ball a la neu
Monika Zgustova
269 pàg.
20,50 €

Monika Zgustova ens presenta dones que van viure privades de llibertat durant molt de temps. Recordem, una vegada més, les paraules dels testimonis que ens va fer arribar la premi Nobel Svetlana Aleksievitx:

…”Quan la vida, la vida ras i curt, esdevé literatura” (Temps de segona mà, pàg. 427).

Coneixem la noia que escoltava Mendelssohn al camps de treball i que a la seva vellesa sap protegir-se de la lletjor que l’envolta amb testos de geranis.

També l’altra que introdueix la literatura a la seva conversa, que cita Gogol, Blok, Akmàtova, Beli, Mandelstam, Tsetàieva i Gumiliov i que viu els insults a la intel·ligència del dogmatisme.

“La majoria de la gent, fins i tot els joves, creien que Stalin va donar una dimensió a les seves petites vides. Però molts d’altres, fills de pares represaliats, érem molt crítics amb ell” (pàg. 98).
Ens ho diu Ela, a qui varen educar “perquè estigués sempre disposada a sacrificar-se pel bé comú”.

A gairebé totes aquestes noies les va salvar la bellesa; encara tenen desats com a tresors quaderns amb els quals es van protegir de la brutalitat com si fossin escuts.

Trobem una dona culpable d’haver estimat un americà i que va compartir captiveri amb “la nostra Greta Garbo”. També Natalia, supervivent de reclusió a diferents hospitals psiquiàtrics, l’activista sempre disposada que va inspirar Joan Báez.

Janine, la polonesa, ens regala bons records de persones que varen passar per la seva vida, ens parla de la seva formació - “l’escola”- al desert de l’Uzbekistan.

Amb Irina assistim a la gènesi del Dr. Givago.

Gàlia va néixer al camp de treball de Kotlas; la seva mare va ser privada de llibertat per raons ideològiques. Malgrat tot, ens diu que “... la vida al Gulag era una experiència rica”. Més endavant va viure la reclusió sense tàpies ni filferros: tot el territori era un espai d’internament.

Monika Zgustova sap escoltar. En sap tant que ens porta a compartir la intimitat de les dones a qui ha visitat; ens duu a reviure moments a les cuines dels apartaments que ara ocupen; compartim les tasses de té, admirem la bellesa de la porcellana, les parets atapeïdes de llibres o tristement nues perquè els fills ho han considerat oportú. Res no fa defallir aquestes dones; les vivències, els poemes, les melodies, els esguards dels estimats… amb tot plegat saben trobar la plenitud i ens transmeten una lliçó. Haver accedit a la seva intimitat és un privilegi que ens compromet.

sábado, 18 de noviembre de 2017

"Asja. Amor en dirección única" de Roser Amillls



Asja. Amor en dirección única 
Roser Amillls 
303 pàg.
18.-€


Berlín, 1955: Asja Lacis té 64 anys i, supervivent d´un llarg captiveri, torna a la ciutat -en procés de reconstrucció-, per retrobar-se amb l’home a qui va estimar, a qui encara, de fet, creu que estima. Ell, W. Benjamin, va prendre la decisió de deixar aquest món 15 anys abans.
Asja fa front a la notícia, és un repte més; ja no té res a fer a Berlín. De nou pren el tren cap a Rússia, un llarg viatge en el qual ens permet restar a prop seu, compartir els records que la turmenten i que, per moments, l’omplen de plenitud.

La visita a B.Brecht és curta, reb la notícia i parteix. Som a temps d’escoltar unes paraules del dramaturg:

…”La rebeldía envejece más deprisa que la piel o el pelo…” (Pàg 25).


Si, per a alguns és així, d’altres mantenen la “fidelitat al compromís” tot sacrificant-ho tot.

Als 64 anys i amb la salut malmesa, aquesta dona pretén seguir treballant en el teatre, el cinema… La professió ha donat sentit a la seva vida, és com una ofrena a la causa en què va creure i que va situar per sobre de la seva existència més íntima.
Va conèixer W.Benjamin, un home marcat per una infantesa difícil, un matrimoni insatisfactori i una clarividència excepcional que descartava estratègies per trobar un lloc al món. Ella convivia amb la “malaltia” que havia d’amagar per evitar ser jutjada, la malenconia que l’acompanyà sempre i que se’ns explica de forma magistral a les pàgines 172 i 173 de la novel·la.
Els van enganar tant!! Aquella idea d’amor lliure que xoca de ple amb sentiments purs i mesquineses humanes que els teòrics no havien previst, van donar lloc a ferides fatals:

…”Ella se había empeñado en no amar a nadie, escéptica y fanática…” (Pàg. 35).

…”Entonces lo supo, la sabiduría no es más que dolor cicatrizado. ¡Y cómo vuelven a doler la cicatrices que deja el pasado…! (Pàg. 278).


Per aconseguir una certa tranquil·litat, a la vellesa signa unes memòries “correctes” i parcials que li permeten de ser admesa al Partit Comunista; per sobreviure ha d’amagar els records més sincers i profunds als quals ja havia donat forma. La seva darrera obra, on ens presentava una visió sense censures dels fets que van protagonitzar el s. XX i la seva vida, mai no va veure la llum.
Aquesta és una investigació impecable presentada en forma de novel·la. El meu agraïment més sincer a l’autora i, una vegada més, una recomanació sense reserves.




viernes, 10 de noviembre de 2017

"Taxi" de Carlos Zanón



Taxi
Carlos Zanón
364 pàg.
20 € 

Barcelona es mereix aquesta gran novel·la, aquesta crònica impecable de la realitat; es mereix l’estimació, la fascinació, la passió i de vegades també la ràbia. La mirada del taxista ple de dubtes i de bona fe, Sandino, el nostre heroi, el nostre oracle, aquest que ens descobreix la ciutat que creiem conèixer. Potser també creuen conèixer-la els turistes que vénen a fer un cop d’ull a la Sagrada Família, en el temps que els permeten els organitzadors dels creuers.
No, Sandino sap el que diu. Amb ell coneixem altres personatges del negoci del taxi, Déu n’hi do… No hi ha cap altra feina més apassionant, totes les pistes que vinguin d’una altra banda són parcials.
Trobem una perfecció del relat com es dona poques vegades. Ens ho diu tot sense embuts i sabem que és veritat. Tot és permès en el gènere que ha triat. A partir d’aquesta crònica que ens aclapara serem prudents i sortirem de casa amb el valuós manual que Zanón ens ha facilitat.

Sandino “vive atado al motor de un auto que se le va incrustando en el cuerpo”. Pertany a una nissaga de taxistes, estima profundament els seus, recorda amb tendresa la seva infància, malgrat les excentricitats de l’àvia, amb qui va haver de compartir habitació. D’aquesta àvia en coneixem els orígens i així sabem una mica més el que ens ha precedit. Coneixem mares que visiten la tomba dels fills, acompanyades de qui es creu que és a temps de tornar la vida al mort. També duu clients a una festa privada «per a lectors de Chesterton» que passen de la Diagonal al Paral·lel com si es tractés d’un canvi de continent. Barcelona és, també, la ciutat dividida per continents separats per mars molt braus on n’hi ha que moren sense haver-los creuat. Les persones es poden moure com a exploradors excel·lents per Àfrica, pel Pol Nord o Sud, per Sibèria. Res no és lluny per als nostres valents, però n’hi ha que acaben els seus dies sense explorar els continents que formen l´univers de la seva ciutat, sense haver perdut la por als oceans que separen les voreres.

De la mà de Sandino acceptem les nostres mancances; potser ens empeny a l’aventura de descobrir els indrets que ens acullen i que hem d’aprendre a estimar malgrat tot el que representen.

Taxi és una gran novel·la, la darrera obra sobre la ciutat, que ha nascut amb tot el que ha de tenir un llibre imprescindible, un llibre que tindrà la transcendència que mereix. L’agraïment més sincer i profund a l’autor i editors.