sábado, 12 de agosto de 2017

"Viure amb una estrella" de Jirí Weil


Viure amb una estrella
Jirí Weil
Traducció Jaume Creus
263 pàg.
21 €


Coneixem la quotidianitat d’en Josef Roubícek, un estrany a la seva ciutat, Praga ha estat ocupada pels nazis, el nostre estimat i admirat empleat de banca ha de viure amb una estrella sempre visible, ha perdut tots els drets i les humiliacions son quelcom que s’ ha incorporat a la seva existència.

El passat, la estimada, els menjars, la música, itineraris per la ciutat, són vius en el record i el porten a uns moments de plenitud que esdevenen glopades d’aire que l´ajuden a alenar.

Quan el seu estat físic ja es molt lamentable ha de treballar a un cementiri, allà viu la experiència de cultivar un hort, les hortalisses creixen, son un esclat de vida, els companys de captiveri son persones amb les quals estableix unes relacions entranyables.

Confiscar els bens i els documents d’identitat no elimina la dignitat de les persones, la literatura, la música els coneixements més antics, son un cabdal d´estratègies per sobreviure.

El dolor també pot fer sorgir el millor de les persones. Coneix un moliner obligat a dur un carro ple de joguines:

“...Aquestes coses criden, ja l’hi dic jo. Em retreuen que sigui còmplice d’aquells. Els cavalls són innocents, no protesten, però jo no hauria de fer aquesta feina, hauria de deixar-la estar, hauria de matar-me abans de transportar unes joguines que ells han arrancat de mans de criatures.
...certament caminaven a contracor tots plegats, els cavalls i l’home” pàg. 211

A la coberta ens diuen:

“...sobreviure contra tot pronòstic és, a la fi, l’acte més eloqüent de resistència.»


Una lectura molt important. Una vegada més una recomanació sense reserves.  

viernes, 4 de agosto de 2017

"L’art de la ficció. Sobre llegir i escriure" de James Salter


L’art de la ficció. Sobre llegir i escriure
James Salter
Pròleg d’Eduard Márquez
Traducció d’Albert Torrescasana
127 pàg. 
16 €


El fet d’haver accedit a les paraules que ens adreça James Salter ens compromet com a lectors; haurem de tornar o llegir primera vegada les obres que ell cita. Salter fa aquestes al·lusions després d’una lectura del tot especial, la lectura del Mestre, un home que no ha dedicat tota la vida a la literatura, va triar l’escriptura per satisfer una necessitat vital i potser d'aquí ve la seva voluntat de compartir la experiència.

Ens parla de la “veu” de l’autor –prefereix emprar aquesta paraula i no utilitar“estil” -; ens diu que la veu és quelcom gairebé genètic.

L’autor aconsella a aquells que volen emprendre l’aventura de la novel·la: “...has d’escriure en comptes de viure…”

Ens diu que els llibres “importants” no van ser escrits amb el propòsit de ser-ho, sinó que les circumstàncies els varen situar allà on ara es troben.

Coneixem els moments baixos de l’autor, els moments en què els lectors dels seus manuscrits no li donaven cap esperança o quan els seus contes no assolien el que ell entenia com a qualitat.

Ens parla de les lliçons d’escriptura, les compara amb classes de ball: “és més fàcil si l’alumne té sentit del ritme”.

Quan tanquem aquest llibre ja hem fet la nostra relació de títols a partir de les lectures citades, descobriments o relectures -tant és-: moments garantits de plenitud.

Una recomanació sense reserves.



sábado, 29 de julio de 2017

"La llogatera de Wildfell Hall" de Anne Bronte



La llogatera de Wildfell Hall
Anne Bronte
Traducció de Joan Antoni Cerrato
636 pàg.

Anne (1820-1849) és la petita de les merescudament cèlebres germanes Bronte. La llogatera de Wildfell Hall va aparèixer l’any 1828, però és un text que no ha perdut vigència, ni en el fons ni en la forma: No només és bellesa, sinó que és un recull de paraules necessàries des de molts punts de vista.

La nostra protagonista és una dona de divuit anys, òrfena de mare i que ha patit l’absència del pare i del germà. Ha estat acollida i ben estimada per uns oncles que són tot bondat. Es casa amb l’home menys adient -la intuïció i els consells de la seva tia serveixen de poc- i es precipita al desastre. Passa la prova i se’n surt perquè - i aquest és el tret que ens sedueix-, som davant una dona que sap estimar i sap el que és més difícil i admirable: sap deixar d’estimar, no permet que les ferides quedin obertes. Compta també amb un altre suport, el seu misticisme, la fe profunda i sincera d’un compromís espiritual excepcionalment pur.

Una jove que ens diu:
…”L’orgull es nega a ajudar-me. M’ha ficat dins la pressura i ara no m’ajudarà a sortir.” (Pàg. 222).

Quan els excessos del marit i l’opció per la decadència ja són evidents, ell li demana:
…”Què més podries desitjar?”
Ella respon:
…”Únicament, Arthur, que t’estimessis tu mateix, tan vertaderament i fidelment com jo t’estimo.” (Pàg 301).

La nostra autora va fer un apilament de saviesa admirable en una persona de la seva edat. Ens diuen que el personatge d’Arthur pot estar inspirat en la decadència terrible que va viure a prop del seu germà. Pel que fa a les qualitats literàries, són una “marca” de la família. Avui, per a mi, Anne és la més admirada i estimada de les germanes, no crec que una relectura d’obres de Charlotte i Emily em fes modificar aquesta afirmació. L’estudi profund i perfecte de l’ànima humana m’ha corprès.

És admirable l’aprofitament que va fer de les precàries possibilitats de formació que va tenir. Les lectures religioses i la literatura a què havia accedit van estar presents sempre i la van ajudar a fer front a les adversitats.

Em demano si al segle XXI, alliberats de les pressions socials i religioses, hi ha més persones que reaccionen al maltractament amb tanta serenitat i valor, que saben estimar i deixar d’estimar per tornar a estimar. Hem conegut una dona que sap mirar l’horitzó i per això se salva; també estima apassionadament els que l’envolten i això la fa forta.


Les terribles notícies que fan referència a la incapacitat d’una convivència respectuosa al si de les famílies són constants i els finals dramàtics es multipliquen. Avui aquesta és una lectura necessària que no solament és imprescindible literariamente.




viernes, 21 de julio de 2017

"Cuentos" de Fernando Pessoa





Cuentos
Fernando Pessoa
Edició i traducció de Manuel Moya
448 pàg. 
Ed. Páginas de Espuma
29.-€


Fernando Pessoa (1888-1935). Recull de contes, editats i traduïts per Manuel Moya, poeta i narrador, que ens ofereix aquestes narracions poc conegudes fins ara d’un dels autors cabdals del s. XX.

Tenim a les mans una d’aquelles obres a les quals dedicarem molt de temps, aprofitarem l’estiu per reflexionar-hi i gaudir o bé conviurem amb la veu de Pessoa d’una manera indefinida en el temps, les anirem fent nostres poc a poc.

La present edició inclou una introducció que ens acosta a la realitat de l’autor i a la seva obra. També ens ajuda a aprofundir en els contes que ens esperen. Per començar, ens permetrem una lectura sense seguir cap ordre, a l’atzar, quedarem atrapats, hi tornarem, rellegirem tot seguint l’ordre que ens proposa el responsable de la present edició.

“El filatélico” (pàg. 149):

…”Yo no aconsejo. Colecciono sellos…
Solo la gente muy ingenua da consejos.”

“El aplazador” (pàg. 217):

“…¿Por qué no educar a la humanidad para no ser nada, si la mayoría de ella, pero qué digo, si toda ella, ha de llegar a ser nada?”

“Fábulas para jóvenes naciones. Yo, el doctor” (pàg. 347):

“…En la vida social, somos lo que los otros creen que somos y no lo que fingidamente somos…”

Pessoa va deixar aquest món amb 47 anys; amb ell van partir els heterònims, ens va llegar un univers que ens compromet amb la literatura. Tenim el privilegi d’accedir-hi i ho fem intimidats, discretament, amb la seguretat que tenim a les mans una obra fonamental, que ens hauria d’acompanyar sempre, un Mestre savi que s’adreça a nosaltres amb humilitat i respecte. Pessoa exigeix un gran compromís per part del lector.

Una recomanació sense reserves.



viernes, 14 de julio de 2017

"La por de la literatura" de Ana Blandiana




La por de la literatura
Ana Blandiana
Traducció de Corina Oproae
Cafè Central-Adia ed. 
70 pàg. 
12 €


En aquest recull d’articles i conferències ens són lliurades expressions i pensaments que enriquiran definitivament el nostre punt de vista de lectors Ja a les primeres pàgines l’autora ens diu:

“... a la vida el verb llegir ha estat més important que el verb viure…”

A partir d’ aquest moment ja sabem un poc més de la nostra interlocutora, que més endavant ens dirà:

“... els drames veritables caminen al costat nostre pels carrers, sense cridar·nos l’atenció… els poetes veritables no es poden distingir dins la multitud…”

Cadascuna de les paraules mereix ser subratllada, cadascuna ens duu a un agraïment infinit a la vida que ens ha donat el privilegi de conèixer aquesta dona que s’ acosta amb la humilitat del savis, amb la naturalitat de qui viu cada minut de la seva existència com quelcom extraordinari, com els éssers anònims i imprescindibles que han poblat la nostra vida i que mai deixarem de trobar si aprenem a viure amb els ulls oberts.

Vaig tenir el privillegi d´assistir a una lectura de l´autora, de sentir aquella escalfor especial que irradien les persones que saben estimar el que fan: escriure, llegir, viure... que tenen el do d’un somriure que ens convida a seure aprop.

Hi ha un altre moment en què ens diu:

…”d’aqui la temptació de preferir en comptes de la vida la literatura…”


Som davant Paraules que cal compartir, Paraules que hem d’oferir com un remei que guareix tots els mals que ens podrien allunyar de l’opció de comprometre la nostra vida amb els llibres, amb una passió, passió per la literatura. Paraules carregades de bona fe, allunyades de tota estratègia que deforma l’essència. Pel que fa a la traductora, que vaig conèixer en la seva faceta d’intèrpret, és segur que “està a l’alçada”, la complicitat i el rigor són evidents i de nou ens porten a la gratitud.

Una recomanació sense reserves, un llibre al qual tornarem de ben segur.