viernes, 20 de octubre de 2017

"El meteorólogo" de Oliver Rolin



El meteorólogo
Oliver Rolin
Traducció Miquel Aguayo
186 pàg.
Il·lustracions d’Alekséi Fodósievich Vangengheim
Libros del Asteroide
18,95 €


A.F.Vagengheim, fill de nobles, és un home molt cultivat que creu en el progrés i la justícia i està segur que la via per arribar-hi és la Revolució. Quan ens el presenten, ens recorda els personatges i el món de Txékhov.

“...Una época en la que la historia rusa parecía poder seguir otro curso, más apacible, más ilustrado, que el sombrío, terrible, por llegar” (pàg. 24).

Tot és un miratge que enlluerna Vagengheim: ho deixa tot, ofereix la seva vida a la Revolució, s’hi lliura, però el sistema el tria per comdemnar-lo. És el 1934, té 43 anys, una dona molt estimada i una filla de quatre anys de les quals, sense saber-ho, s’acomiada per sempre. La Revolució disposa no solament d’una màquina de matar, sinó que també fa ús de la màquina d’esborrar la mort (pàg.31).

Vagengheim és empresonat perquè el seus origens el fan sospitós: Fill de nobles, germà exiliat; res no té sentit, ell manté una fe cega en el Partit, adreça cartes a Stalin, té un bri d’esperança quan Gorki, “nuestro Voltaire soviético” coneix el terrible indret que acull tants innocents i està segur que es farà justícia. A les seves cartes encoratja a la dona i s’adreça a la filleta amb els mots més tendres. El “sistema” reconeixerà el seu error, això és segur, i mentre, res no l’aparta dels estudis, de l’observació de la natura, d’aprendre d’altres companys il·lustríssims, ell accepta totes les humiliacions com quelcom secundari.


El nostre protagonista comparteix captiveri amb un jove de quinze anys, “sospitós” de tramar la mort del secretari general del Partit a Ucraïna i del propi Stalin. Aquest jove converteix el càstig en un període de formació, està envoltat de savis, esdevé deixeble privilegiat de lliçons de llengües, ciències naturals, matemàtiques, filosofia, literatura… Recordarà, per sempre, aquella biblioteca formada pels llibres dels homes que el sistema va apartar per tal d’eliminar-los.

L’evidència que res no aturarà la tragèdia no ho és per al Meteoròleg, que segueix essent, per sobre de tot, un bon militant comunista. La correspondència amb la dona s’atura; uns 20 anys després la filla reb un certificat de defunció “per peritonitis”. Existeix també un altre certificat; de fet és tot molt grotesc i el cert és que al 1937 embarca, sense destí, amb mil cent quinze homes més.

L’estimada filla, la nina a qui va adreçar les il·lustracions que inclou aquest volum, deixa aquest món al gener de 2012 i d’aquesta manera posem fi a la història del meteoròleg.

Som davant un text fonamental, no només com a reconeixement històric, sinó també com a homenatge al coneixement com a finalitat a la vida. Una lectura imprescindible.


sábado, 14 de octubre de 2017

"L’integrista reticent" de Mohsin Hamid


L’integrista reticent
Mohsin Hamid
Traducció Carles Miró
Pròleg Xavi Ayén
165 pàg
16,50 €



El nostre narrador no és un ancià a qui el pas del temps ha atorgat respectabilitat; ens trobem davant d’un home molt jove al qual la vida, que ha estat viscuda a gran velocitat, l’ha dut a un estat de “gràcia” admirable.

Prové d’un família que fa generacions que es precipita per una espiral de decadència material: Ens diu que en les societats classistes l’estatus es perd a una velocitat molt lenta respecte de les riqueses. És un home brillant, aconsegueix un crèdit que li permet de llicenciar-se en una universitat de prestigi. És seleccionat per un lloc de treball reservat per als millors; ha estat esportista, sap dominar la ment. Com altres joves talents, és ensinistrat en una “espècie de judo mental aplicat als negocis”.

A Manhattan, al metro, el color de la seva pell “solia quedar al mig de l’espectre”.

L’aparença, les relacions, la targeta de crèdit facilitada pels caps, tot plegat li dona un lloc al món, és el millor… El seu cap el recolza.

Viu una passió que l’acompanyarà per sempre, una dona del tot especial:

…”semblava que tenia una existència interna que es mantenia a una certa distància d’aquells que l’envoltaven.” (Pàg 30).

La feina el duu a Filipines, on sembla que assoleix bé el seu paper: Intenta canviar les seves formes d’expressió delicades i respectuoses per les arrogants que suposadament corresponen a un nord-americà. A la seva intimitat, però, la perplexitat és una constant.

L’esfondrament de les torres bessones, la guerra a l’Afganistan, la “pèrdua” de l’estimada, la realitat de ser sospitós a Manhattan, la coneixença d´un home gran i respectuós, un editor xilè que li parla dels geníssers, aquells soldats entrenats per lluitar contra els seus. Les circumstàncies el porten a prendre decisions; ho deixa tot, torna a casa seva i es retroba amb la ciutat que el va veure néixer. Ha passat molt poc temps des de la partida, així i tot, el jove que coneixem és un supervivent savi i amb les formes elegants d’un ancià venerable.

Mohsim Hamid (Lahore, Pakistan,1971) és un autor que no podem obviar, les seves són Paraules del tot necessàries. Aquesta és una novel·la perfecta, ens ha donat a conèixer personatges i situacions que tindran un lloc a la nostra experiència com a lectors.






sábado, 7 de octubre de 2017

"Y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos" de John Berger


Y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos
John Berger
Traducció de Pilar Vázquez
Il·lustracions de Leticia Ruifernández
Pròleg Manuel Rivas
199 pàg.
21 €


Quan tanquem aquest llibre sabem que Jhon Berger, el Mestre, restarà aprop nostre abans de ser desat al prestatge: La veu del Mestre estimat ens acompanyarà durant un temps indefinit, primer gaudint en soledat de la “lliçó” que hem rebut i després compartint fins a l’infinit el nostre goig.

Berger ens ha ensenyat a mirar i a estimar:
...Mas la tensión y la terquedad de esa resistencia permaneció y permanece todavía, visible entre la nuca y las paletillas. La mayoría de los trabajadores del mundo acarrean ese estigma físico: un signo de cómo la fuerza de trabajo de sus cuerpos les ha sido violentamente separada de la cabeza, la cual no ha dejado de pensar, de imaginar, pero privada ahora de la posesión de los días que les pertenecen y de su energía de trabajo.” (Pàg. 43).

Ens parla de migracions humanes, un mal que produeix dolor i profunda impotència. Ens recorda el mercat d’esclaus al segle XVI, el trànsit de persones, la industrialització i el capitalisme que varen potenciar el “transport” d’homes. Durant la Primera Guerra Mundial es varen patir reclutaments massius, amb el conseqüent desarrelament, avui s´han ultrapassat els límits.

…”Mientras tanto, vivimos no solo nuestras propias vidas, sino también los anhelos de nuestro siglo.” (Pàg. 138).

Aquesta obra ens fa retrobar-nos amb Van Gogh i aprenem també a mirar l’obra de Caravaggio. Ens fa reparar en la bellesa i majestuositat de les estacions de tren, un lloc a mida de les persones, un lloc que ens acull de manera especial, tot i que està construït amb les mateixes pedres que els jutjats o les presons. Sobre els aeroports ens diu:

…”En ellos, la realidad queda siempre eliminada.” (Pàg 184).

Se’ns parla del plaer i del dolor, se’ns diu que hi ha esdeveniments que ens deixen un excedent de dolor i que el do del plaer és el primer misteri.

Assaig, poesia, prosa: Tota la seva obra ens ha fet obrir els ulls i el cor. Aquest darrer llibre és per a mi la gran cloenda i hi tornaré de ben segur per tornar a sentir la veu del Mestre.

Tot és trascendent; la traducció de Pilar Vázquez, que va compartir molts moments amb Berger; les il·lustracions, de Leticia Ruifernández, que el va conèixer l’any 2000; el pròleg, de Manuel Rivas, que acaba el seu escrit dient “Aquí nos vemos”:

…”Lo único que tienes que saber es si mientes o tratas de decir la verdad, ya no te puedes permitir equivocarte en esa distinción…




viernes, 29 de septiembre de 2017

"Lolly Willowes" de Syilvia Townsend Warner



Lolly Willowes
Syilvia Townsend Warner
Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez
225 pàg. 
18 €


Lolly Willowes s’ha fet a la solitud, està envoltada de parents amb els quals manté una relació del tot cordial. Malgrat tot, el seu pensament és sempre allà on no el puguin atrapar, els seus “objectius” són íntims, impossibles de compartir i, per tant, es fan forts gràcies a no patir interferències. Aviat sabem que ha fet seva la biblioteca del seu pare, ningú no ha aplicat la censura obligada per la “bona evolució” d’una senyoreta provinciana i de casa bona. Quan ens parlen de la seva aparença ens diuen:

“...En el cas de la Laura l’efecte era massa sorprenent perquè fos agradable.” (Pàg.  31).

Lolly viu sola a la casa familiar amb el pare vidu; això encara la fa independent i mestressa de casa seva. De sobte el pare emmalalteix i no se’n surt. Quan arriben les infermeres amb els davantals blancs - que a la Laura li semblen “làpides sense inscripció” - és evident que la partida del pare és aprop. 

Quan es queda sola comença a patir les conseqüències de la seva condició: Ha de deixar casa seva, ha de viure “sota la protecció” del germà gran, un advocat que, amb el temps

…”Havia canviat la seva robusta estupidesa natural per una indiferència faxenda respecte al punt de vista dels altres”. (Pàg. 56).

Un bon dia la Laura considera que ha de posar fi a aquesta situació, que ha de sobreviure lluny dels seus. Ningú no ho entén, ella és fidel al seu estil i ha anat covant els plans; els seus projectes són innegociables, res no la pot aturar. Quan demana al seu germà els diners - que ell administra com un dret més- es troba que el patrimoni ha minvat: El nostre patriarca ha errat en les inversions; na Laura pot comptar només amb la meitat d’allò que disposava, però això no l’atura, simplement varia el seus plans. No tindrà casa pròpia, viurà en unes habitacions llogades… Parteix.

Aviat s’armonitza amb l’indret que l’acull. La seva vida és gaudir de la natura, cordialitat amb els que l’envolten i silenci. Es produeix una interferència: Un nebot es creu amb el privilegi de disposar del seu dret d’hoste de la tia… L’acull, pateix la visita i recupera la seva quotidianitat; Coneix fets paranormals que en absolut la trasbalsen. Està del tot preparada per a qualsevol esdeveniment d’aquets tipus. Lolly Willowes ha trobat el seu lloc al món malgrat tot pronòstic.  


Aquesta història ens trasllada cent anys enrere i no ha perdut vigència totalment; el patriarcat existeix, moltes persones han de sacrificar la seva vida per mor que han d’interpretar el paper que la societat ha triat per a elles. Ha estat un gran plaer haver tingut coneixença de Sylvia Townsend Warner.




sábado, 23 de septiembre de 2017

"Sortida a Occident" de Mohsin Hamid


Sortida a Occident
Mohsin Hamid
Traducció Albert Nolla
180 pàg.
17.90 €


La Nadia i en Saeed es coneixen i s’ enamoren, el ritme que pren la relació es el seu, no cauen en cap parany que tingui a veure amb els rituals existents, per a ells cada moviment, cada trobada, cada silenci te un valor preciós, s’ estimen poc a poc, ella més decidida, ell més aprop de les convencions.

Molt ràpidament el seu país es capgira, es veu immers en la guerra i tot s’ ha de pair a la velocitat que la realitat imposa; un cosí d´ella és víctima d’un atemptat, les comunicacions per mòbil es fan impossibles, el toc de queda marca el ritme de les seves vides; perden la feina, les botigues comencen a buidar-se, la mare d’ell també mor de manera violenta. Trien partir, el pare d’ell es nega a marxar, és dolorós, els joves i el vell professor havien fet possible una intensa relació als pocs dies de conviure:

…”però les coses són així, ja que quan migrem eliminem de la nostra vida aquells que deixem enrere.” pàg. 79

Els esdeveniments es precipiten, al darrera de cada porta tancada hi ha una nova realitat, una realitat que va deixant cada vegada més lluny aquells dos individus que van partir fa tan poc temps de la seva ciutat. Troben aixopluc a una barraca feta amb uralita i plàstics que aviat entenen com una llar. Viuen “cicles d’irritació” que ella no sap com “desactivar”, els silencis i el respecte els fan forts. Segueixen les «portes» que condueixen a llocs insospitats, aviat potser serà el darrer, allà on s´hi podran quedar.

Entenen les reaccions del nadius, recorden quan la seva ciutat s’omplia dels que fugien de guerres properes, ells però eren pobres i tenien menys a perdre.

Una mare retroba la seva filla que va deixar sent una nena, la reconeix, durant anys ha seguit els seus canvis per dispositius electrònics, la noia està cohibida quan abraça la mare.

Poc a poc arriba la “estabilitat” la represa d’una quotidianitat malgrat les cicatrius que els fan diferents. La vida els separa, s’ acomiaden d’acord amb el seu tarannà, l’amor i el respecte sempre presents.

Coneixem una dona, molt gran, que morirà a la casa on va néixer, l’envolta una realitat tant diferent que ens demostra: “que tots som migrants a través del temps”.


Una reflexió necessària, una realitat que és la nostra, Mohsin Hamid, Lahore, Pakistan, 1971, ens ajuda a reconèixer el nostre entorn.