viernes, 28 de abril de 2017

"El parc" de Sergei Dovlatov



El parc
Sergei Dovlatov
Traducció Miquel Cabal
Labreu edicions
129 pàg
17 €

Som davant una obra que ens trasbalsa, ens emociona i ens pot dur a un somriure, per un moment considerem que hem de deixar de banda totes les lectures i rellegir els Dovlatov que han precedit al que tenim a les mans, hem de trobar el moment no podrem deixar de fer-ho.

Alikhànov, ja feia temps que va reconèixer que el que l’unia a Tania, la seva dona, no “era amor, era el destí…”

“Érem pobres, discutíem sovint. La cassola, plena de crispació mútua, feia xup-xup a foc lent…” pàg. 62

L’any 1977 les circumstàncies obliguen al periodista Boris Alikhànov a fer de guia al Parc Puixkin, troba allotjament en una casa del tot inhabitable, ens presenta a dos companys, Mitrofànov “un geni del coneixement pur” amb qui també es donaven les característiques bàsiques del dropo… amb els anys els metges van donar una resposta científica, patia una atrofia absoluta de la voluntat. L’altre col·lega Pototski, un bergant capaç d’ensarronar sense miraments els turistes, per 30 copecs els conduia a l’indret a on es trobava la tomba autèntica d’en Puixkin… tot envoltat d’un “misteri” que calia respectar, ell ja havia dit prou, en un altre moment en Pototski, es defensa, “estic ideològicament sobri…” pag 87.

Alikhànov és sotmès a un interrogatori, que comença amb termes molt durs, com es de preveure, ens diuen que l’expedient del nostre estimat Boris Alikhànov “és més gruixut que el Faust de Goethe”, malgrat tot l’entrevistador esdevé cada vegada més “proper”, pobre home!

…”El seu somriure expressava la imperfecció del món i el pes feixuc de la responsabilitat dels pecats dels altres. Tanmateix, tenia una cara normal i corrent, com un botó de roba interior" Pàg. 118.

“...I jo vaig tornar amb les meves ampolles. A totes s’ hi amagaven miracles…” pàg 126

Dovlatov deixà aquest món quan encara no tenia 50 anys. Potser li passava com al seu personatge B. Alikhànov:

“Tinc un bon motor, però em fallen els frens…” pàg. 56

No puc deixar de relacionar Dovlatov amb el seu traductor al català, quan ens va lliurar el primer llibre ja vaig prometre fidelitat a tots dos, a l’autor, per descomptat, i també partir d’aquell moment a tot allò que ens faci arribar Miquel Cabal, seguir la trajectòria d’un traductor, es una manera més de triar lectures.

Una recomanació sense reserves.



viernes, 14 de abril de 2017

"Enviada especial" de Jean Echenoz



Enviada especial
Jean Echenoz
Traducció d’Anna Casassas
241 pàg.

En aquesta novel·la ens presenten un segrest en el qual es pretén extorsionar un marit que no reacciona com els lectors suposem que ho ha de fer. La genialitat de Jean Echenoz potser consisteix a estar sempre per sobre de les nostres suposicions. Tot ens sorprèn i ens engresca: els dos germanastres, freds i calculadors davant allò que els hauria de fer actuar; res no és el que es podria preveure. Constance és un exemple de dona serena que no perd els papers ni la paciència a l’hora de suportar Christian i Jean Paul, dos pobres aprenents que tenen la missió de tenir-ne cura i no se’n surten… Ens fem de vegades una mica d’embolic, però no podem aturar perquè el que ens expliquen ens aclareix poc a poc el camí i totes les incògnites queden finalment satisfetes.

El tret en què es basa la relació de Tausk i el seu germanastre és la flema. Cap dels dos no perd la calma -ningú no la perd-. Els antecedents de Tausk ens sorprenen, té un passat obscur, però ha passat pàgina i se centra en allò que el va enlairar; el preocupa que “la seva glòria ha agafat pols”, necessita un altre gran encert per afiançar la seva fortuna “però sobretot per reconquerir l’admiració general” (pàg. 65).
Aquest home va a la seva, tots van a la seva, tots són autosuficients. Coneixem diverses dones, per uns moments Constance queda eclipsada, la foscor dura poc… Quina dona!

Paul Objat està tranquil, tot avança al ritme que toca. Quan Constance està prou “madura” s’assabenta de la seva missió a Corea del Nord. Tant és la destinació, aquesta dona mai no perd els papers… Els dos personatges que la custodien sí que els perden tot sovint… Corea del Nord, Déu n’hi do, tot sorprèn! Tots els homes porten el mateix pentinat, els cabells s’han de tallar cada quinze dies “com tothom sap, els cabells llargs sostreuen energia del cervell”. Aixó és només un detall… N’hi ha molts.


Com a bon exemple de gènere policíac, l’autor ens parla de realitats terribles sense embuts, de situacions socials i polítiques extremes... Un món per descobrir. De moment ja en tenim prou amb els exemplars humans que hem conegut. Per damunt de tot tenim a les mans una escriptura impecable, una qualitat literària excepcional, un autor que no podrem deixar de tenir present.


sábado, 1 de abril de 2017

"Alfa, bravo, charlie, delta" de Stephenie Vaugnh


Alfa, bravo, charlie, delta
Stephenie Vaugnh
Traducció d’Ana Crespo
184 pàg.
18 €

Tenim a les mans deu magnífics relats que ens donen a conèixer Gemma Jackson, el seu germà MacArthur i la resta de la seva peculiar família. Som als EEUU dels anys 60. El pare, un militar de patriotisme exemplar, és destinat a diferents bases militars on el segueixen els seus fills, la dona i la sogra. Un bon dia aquest home “comet” un acte d’insubmissió que el separa de l’exèrcit i el converteix en el copropietari d’una important ferreteria. La seva autodisciplina fa que res no l’aturi. Fins i tot crea un llenguatge per comunicar-se amb els seus:

-”Si no te asomas a la ventana, todo saldrá bien -le advirtió mi padre. “Asomarse a la ventana” era la expresión que utilizaba para referirse a que la mente se dispersara”.
-“Estoy bajando las persianas de todas las ventanas -dijo MacArthur- .Estoy cerrando todas las escotillas de mi cabeza.” (Pàg. 110)

El pobre MacArthur és qui en surt més malparat. Ja va començar la vida amb la càrrega del nom que el pare -portat per un patriotisme ferotge- va triar per a ell. Va perdre la joventut al Vietnam i, com que havia nascut a una base fora del EEUU, “MacArthur era un extranjero en potencia”. Tot plegat el duu a una existència bastant dura, a un futur del tot incert. Sembla que la càrrega del nom de l’heroi Douglas MacArthur, a qui va substituir al món com en una cursa de relleus, l’allunya de tota forma de plenitud.

Gemma té records molt durs, però se n’ha sortit prou bé, malgrat el record de la mestra, la Senyoreta Binz, que la va humiliar i avergonyir fins a la pèrdua de la consciència i les convulsions, el dolor de quan s’assabentà de la mort del seu amic Sparky… A més, un dolor pitjor que persisteix i que és ben viu: la impotència davant la infelicitat del germà.

Coneixem altres parents:

Tío Roofer era alcohólico y tomaba litio a la hora de comer. Un día tío Roofer, el bourbon y el litio se subieron juntos al coche para ir a Cleveland a ver un partido de los Browns. Y en el camino un muro de hormigón les salió al encuentro”. (Pàg. 149)


Una vegada més, un descobriment molt important, una recomanació sense reserves. Aquest recull de narracions és el primer llibre d’una autora a la qual prometem fidelitat. 


sábado, 25 de marzo de 2017

"Cada día es un ladrón" de Teju Cole


Cada día es un ladrón
Teju Cole
Traducció de Marcelo Cohen
142 pàg.


Un jove metge torna al seu país després d’una absència de quinze anys. El que troba el confon i l’entristeix. La globalització també ha arribat a Nigèria de manera sobtada, els canvis sempre són ràpids i el ritme que té el nostre organisme per pair no coincideix amb el que dicten les normes “de l’evolució”, que són un enigma per a gairebé tothom. Això fa que convisquin les actituds ancestrals amb el domini de les noves tecnologies; aquesta tecnologia porta els usuaris a tenir la sensació que progressen al ritme que ho fa el món.

Hi ha moments de felicitat:
…”La plenitud de un niño es la cosa más frágil y poderosa del mundo. La confianza de un niño es la cosa más maravillosa del mundo.” (Pàg. 33).

La corrupció portada a uns nivells impensables presideix la vida de tothom. Aquest malviure comença a Nova York, la ciutat que acull el nostre protagonista quan s’ha d'adreçar a les oficines del consolat per fer les gestions prèvies del viatge. El que es troba allà és terrible, no es pot deduir el valor de res, l’engany i la picaresca són una constant sense precedents.

La violència és sempre present a la vida quotidiana; amb la delinqüència i amb els robatoris organitzats de manera grollera que no es poden eradicar s’hi ha d’aprendre a conviure.

Els treballadors dels bancs són uns privilegiats. És normal en un país on el desgavell de l’economia és tan gran que els bancs hagin de “funcionar”; els hospitals no cal que ho facin, el sistema ignora els metges.

El “progrés”:
…”Los edificios y las calles de la capital dan la idea de una sociedad ordenada, la realidad es opuesta. Los hechos más corrientes se explican por causas sobrenaturales.” (Pàg.122).

Mor un home als 106 anys i es diu que li han fet màgia negra. Quan el nostre personatge protagonista es posa malalt sap valorar el propis símptomes com a metge que és. Un amic, jove advocat, li demana que no pronunciï les paraules perquè verbalitzar-les el durà a la malaltia.

Al final, des de l’apartament de Nova York, ens permet compartir el seu darrer record: Visualitza des de l´avió un immens taller on es construeixen taüts. Per als rituals de la mort no ha arribat la globalització; els vells són acomiadats amb una festa; els joves amb un dolor íntim i profund.

Teju Cole, nigerià nascut l’any 1975, ha esdevingut per a aquells que no el coneixíem algú molt important. Descriu un món que ens és molt llunyà, tot i que costa pensar que res ho pugui ser... Aquesta és, una vegada més, una recomanació sense reserves.




sábado, 18 de marzo de 2017

"Narracions sicilianes" de Giovanni Verga


Narracions sicilianes
Giovanni Verga
Traducció d’Anna Casassas
168 pàg.
18 €


Fa uns anys que molts grans encerts editorials ens arriben de la mà de segells que descobrim amb la novetat que tenim a les mans. Quan accedim als catàlegs ens sorprèn no haver-ne tingut notícies fins en aquest moment benaurat en què la vida ens ha oferit l’obra que ens els dona a conèixer. Aquest és el cas d’Edicions Cal·lígraf: El nom ja els fa entrar amb bon peu a les nostres prestatgeries. Pel que fa a la qualitat, no falla res; autors, tria de títols, traductors, disseny… G. Verga no és un autor per descobrir, és un clàssic que no podem deixar de tenir present i que sempre ens duu a un bon moment i a una reflexió necessària.

A la contraportada són citats Balzac i Zola. Verga (1840-1922) és el principal representat del corrent verista a Itàlia. El ritme de la narració és gairebé trepidant; l’acció ens arrossega en el millor sentit del terme. L’atmosfera del moment ens envolta immediatament, són narracions a les quals tornarem moltes vegades.

El poder executa sense miraments; ens assabentem de les formes d’especulació immobiliària del XIX a través de “Don Licciu Papa”.

A “Pa negre” ens diuen:

…”I és que és molt bonic quan es poden plorar els morts sense pensar en res més!” (Pàg. 100).

És ben veritat que els pobres -envoltats de qüestions que s’han de resoldre per supervivència- no sempre es poden permetre el luxe de plorar els morts… Això no ha perdut avui gens de vigència.

També a “Pa negre”:

…”La Roja té bon cor -deia el seu marit-. El problema és que no som rics per estimar-nos sempre. Les gallines, quan no tenen res per picar al galliner, es piquen les crestes entre elles.” (Pàg 120).

Quan la lluita per sobreviure es fa difícil, saber-se estimar és un repte.

És ancestral que ens enredin quan “des de dalt” utilitzen el terme “llibertat”. A la narració penúltima parlem de “Llibertat”:

El carboner, mentre tornaven a posar-li les manilles, balbotejava:

-On em porteu? A la presó? I per què? No em va tocar ni un mal pam de terra! I havien dit que era la llibertat!...” (Pàg 156).

Som al davant d’un pretext per cercar versions cinematogràfiques que ens portin a aprofundir, a aquells que encara no ho hem fet, en aquest autor absolutament imprescindible.

Cada frase mereix ser citada. Una vegada més, una recomanació sense reserves.