viernes, 13 de abril de 2018




Teoria general de l’oblit
José Eduardo Agualusa
Traducció de Pere Comelles Casanova
Pròleg de Xavier Aldekoa

En una nota prèvia l’autor ens diu que Ludovica Fernandes Mano va morir a Luanda al 2010 quan tenia vuitanta-cinc anys. Som davant una història d’amor protagonitzada per una dona excepcional que a l’adolescència va haver d’aprendre què eren el dolor i la tristesa en estat pur, que va haver de callar i com fos seguir vivint. Els silencis que va viure fins als 50 anys i una profunda soledat la van ajudar a resistir l’aïllament que la vida li va dur.
Es va rendir a l’amor d’un “nét”, fer d’àvia d’en Sabalu li va tornar la vida, es van complementar. Ella va haver d’aprendre a abraçar-lo, ell va aprendre a llegir per poder-li fer arribar els llibres que s’havien salvat de la foguera, es van estimar… Van tenir la complicitat del “Reietó”, un altre supervivent de qui el seu botxí va dir:

…”La gent amb una infància feliç, afirmava, són difícils d’enfonsar.”

Viuen a l’Edifici del Envejats.
Transcorren 30 anys de la història d’Angola. Tot és molt recent; l’horror ens trasbalsa més quan és contemporani. Ens són presentats extrems en les actituds dels humans, bondat i maldat sense límits, injustícia sistemàtica, però també ganes de viure i estimar malgrat tot.
Mentre Ludovica sobreviu contra tota lògica, escriu i llegeix per sobreviure... S’ho pensa abans de cremar els llibres de Jorge Amado o de James Joyce, perquè això implica que no podrà “tornar” al Brasil ni a voltar per Dublín. Llegeix i escriu i, quan s’acaba el paper, ho fa a les parets…

…”Estalvio menjar, aigua, foc i adjectius” (Pàg 93).

Quan llegeix amb la visió ja molt deteriorada, ens diu:

…”Algunes pàgines les millora l’equívoc“.

…”Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles, podria escriure una teoria general de l’oblit” (Pàg 112).
Les sentències de na Ludo ens acompanyaran:
…”Van al cel·les persones que els altres troben a faltar. El paradís és l’espai que ocupen en el cor dels altres” (Pàg 230).
Agualusa ens acosta a un continent, a un país, a una ciutat… a un edifici… a una Dona que té tots els trets d’una heroïna clàssica, d’un personatge de tragèdia. La seva força ens commou, ens trasbalsa. Tanquem el llibre i ella resta amb nosaltres. Al final coneixem el dolor amb el qual sempre va haver de conviure i la nostra admiració creix.
Ens han explicat una Tragèdia del s.XX que té la grandesa d’aquelles que han resistit el pas dels temps. José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola, 1960) és un contemporani que ens duu a tenir la punyent sensació d’haver accedit a un autor clau de la Literatura Universal. Aquest és un fet que ens trasbalsa de manera molt especial. No cal dir-ho, una vegada més, una recomanació sense reserves.





sábado, 7 de abril de 2018

Visión binocular



Visión binocular
Edith Pearlman
Traducció d’Amado Diéguez Rodríguez
Pròleg d’Ann Patchett
505 pàg.

Edith Pearlman va néixer a Providence -Rhode Island- el 1936. Quan ens endinsem en aquests contes, sense llegir el pròleg ni la contra-portada, sentim la serena felicitat del lector davant una troballa, una perfecció que ens trasbalsa. Tenim l’absoluta seguretat que la Pearlman quedarà a la lleixa dels imprescindibles, d’aquells llibres als quals tornem, d’aquelles paraules que tenim necessitat de tornar a “sentir”. Amb més serenitat, un cop abordats els relats, anem al pròleg i a les paraules de la contraportada i en compartim plenament els elogis. Qualsevol d’aquets relats pot formar part d’un recull de l’antologia de contes universals més acurada.

Estats Units, també Europa, Llatinoamèrica… Sempre la quotidianitat, la intimitat de les famílies. L’autora ens fa diferenciar els silencis a “Colonizadores” i a “Tía teléfono”. A “El abrigo” Sonya i el seu company han arribat d’Europa, ella va partir amb més de 50 anys i poca facilitat per les llengües. Va passar la Segona Guerra Mundial a Londres, ajudant a sobreviure els perseguits, després a París… La parella torna a Nova York i la trajectòria d’un abric pren protagonisme.

En el primer relat -“Dirección centro”- compartim les reflexions d’una nina que veu com canvia la vida de la seva família amb l’arribada d’una germaneta “diferent”. En el darrer -“Independencia”- una dona pren decisions respecte del seu final. A “Linaje” una velleta ha patit un vessament cerebral; el metge fa preguntes per valorar el seu estat i ella de sobte es passa al rus per respondre. Arriba una metgessa que fa d’intèrpret; quan li demanen: “¿qué estaba diciendo? respon Un cuento popular, más o menos. “A ministerio del autodominio” l’enigmàtic Alain ens presenta una dona: “...Una anciana asustada vestida de negro, una de esas viudas antiguas que el campo alberga.”

D’aquest recull de trenta-quatre contes no en podem excloure cap ni citar-ne el predilecte perquè tots guanyen en cada nova lectura. Subratllem altres frases magistrals, vivim de nou moments de plenitud. Diuen que han aparegut uns dos-cents cinquanta relats a revistes o en reculls de petites editorials. Les persones que depenem de les traduccions volem i sentim la necessitat d’accedir a la resta de l’obra. Una vegada més, una recomanació sense reserves.

viernes, 30 de marzo de 2018

Cançó de la plana



Cançó de la plana
Kent Haruf
Traducció de Marta Pera Cucurell
380 pàg.


Haruf ens presenta un microcosmos: Hot, a Colorado, és un poble on trobem tots els personatges que ens ajuden a entendre l’eterna complexitat de les relacions humanes.

Trobem la bondat genuïna dels germans McPheron, els quals viuen aïllats. Treballen molt i amb encert a la seva granja, es dona en ells una harmonia amb la natura que és un tret ancestral. Tenen una profunda consciència d’allò que els envolta, saben estimar, tenen capacitat per donar una mà a qui ho necessiti, acullen una jove que passa per un mal tràngol, saben el que han de fer...

Tenim també els Beckman, un pare, una mare i un fill a qui, en paraules de la mare, hem d’agrair que no porti a l’institut cap de les seves armes… Déu n’hi do! El jove s’ha de valdre dels seus punys per trencar una dent a un professor!

Els nens Ike i Bobby, de 9 i 10 anys respectivament, viuen sols amb el pare, conviuen com si fossin tres adults. Els infants són del tot autònoms, la complicitat entre tots dos ens fascina: “Perden” la mare, han mantingut una conversa quan l’han visitada en una casa on viu sola per provar d’entendre’s: …”Només em passa que no sé què fer-ne de tot el que penso....” (pàg. 138).

Magi Jons -la professora que és un puntal a la petita comunitat- acull la jove que és rebutjada per la seva mare. Sap quin és el lloc on trobarà la tranquil·litat necessària per començar una nova vida i l’encerta plenament…

Presenciem també violència física entre parelles adolescents, dolor en estat pur… Ferides que són guarides gràcies a l’amor incondicional d’aquells que viuen per sobre de tots els tòpics, d’aquells éssers als quals la puresa de l’ànima fa excepcionals i necessaris.

Quan tanquem el llibre hem après que mai no ens hem de sorprendre davant les reaccions de les persones. No ens han de sorprendre els resultats quan es fa una consulta a les urnes. Els humans no són, no som, «políticament correctes», es poden donar en nosaltres totes les desproporcions, som éssers primaris amb capacitat per agredir-nos. Aquest és un microcosmos que esdevé universal, que ens duu a reflexionar sobre nosaltres i el nostre entorn.

Literàriament Cançó de la plana és una lectura que ens porta a un plaer profund i també a la certesa que la bondat infinita existeix, que no tots som al món per fer nosa i generar caos, que hi ha un contrapès que ens omple d’esperança. Una vegada més, una recomanació sense reserves.

sábado, 24 de marzo de 2018

La fiebre negra




La fiebre negra
Andrea Barret
Traducció de Magdalena Palmer
305 pàg.

En tots els relats es dona la constant del protagonisme de dones excepcionals, de dones que tenen una fita per sobre de les limitacions que el moment històric els imposa. Quan ens situem al segle XX també ens trobem que el ritme dels esdeveniments no és el mateix al calendari que a la vida de les persones, ja que les històries anteriors també compten. Fem definitivament nostres personatges presentats en aquestes narracions, com a “La carta de Mendel”. Per molt de temps tindrem present a la nina que ens presenta el seu padrí; a través d’ell entrem en el món monjo i naturalista. A “Rara avis” vivim les estratègies de Sara Anne i la Sra. Pearce per sobreviure; a “Seroche” la nostra Zaga torna als seus orígens, a la seva vida sempre hi serà present el Dr. Sepúlveda, amb qui va compartir moments a Xile…
Són imposibles d’enumerar tots els moments en els quals quedem enlluernats, fascinats per una escriptura impecable, un rigor històric presentat amb una naturalitat que demostra la profunditat del coneixement. Andrea Barret és una autora que hem d’incloure entre els imprescindibles.

El relat que dona nom al llibre ens porta al gran conflicte que és una constant a la història: els moviments migratoris, la Gran Injustícia que sembla impossible d’eradicar. S’ha d’admetre que l’ésser humà ha de conviure amb aquesta gran tragèdia? Un drama que canvia d´escenari, que suporta el cinisme de totes les formes de poder i que, com la més maligna de les espècies, sobreviu i se’n riu d’aquells que la consideren eliminada o que somien en la seva desaparició.

La lectura de La fiebre negra m’ha dut a tenir presents tres autors que ocupen un lloc important a la meva experiència de lectora: Jacob A. Riis (Como vive la otra mitad), Sebastian Barri (A la banda de Canaan) i Colum McCann (A este lado de la luz). És molt probable que altres lectors després de la lectura d’aquest relat trobin també referències.

Som al 1847; els vaixells d’emigrants irlandesos arriben al Canadà i l’horror pren protagonisme. Un altre cop la nostra heroïna és una dona, la Nora, una dona sàvia i bona que té com a referència la seva àvia. La vida la converteix en infermera i aviat demostra unes habilitats per sobre de qualsevol formació. Esdevé un element imprescindible per «fer front» al caos que l’envolta. Se’n surt, comença una altra etapa de la seva intensa vida d´emigrant, té valor i coratge per tirar endavant. A Irlanda ho va perdre tot i, un cop al Nou Món, «perd» els dos germans que l’acompanyaven, dos nois de 12 i 17 anys, però ella treu forces d’allà a on no n’hi ha i mira l´horitzó.

Aquesta és una traducció impecable. Al llarg de la lectura ens aturem davant la perfecció d’una frase, l’encert del mot sempre just.

El nostre reconeixement i la nostra fidelitat, des d´ara mateix, a Andrea Barret. Una vegada més, una recomanació sense reserves.