sábado, 17 de febrero de 2018


Els germans corsos
Alexandre Dumas
Traducció d’Antoni Nadal
145 pàg.

Quan tanquem aquesta novel·la breu tenim la certesa que un clàssic és un bàlsam necessari. Ens porta a allunyar-nos de la nostra realitat, ens endinsem en allò que es pot considerar “aliè” en el temps i en l’espai i això ens relaxa. La nostra ment ho aprecia com una ditada de mel del tot necessària i en sortim enfortits per seguir la nostra trajectòria com a individus i com a lectors, si és que aquests àmbits de la nostra vida es poden diferenciar.

En primer lloc hem d’agrair la tasca del traductor: Tot sovint aturaríem la nostra lectura per donar les gràcies davant la paraula justa, el gir idoni, la utilització perfecta del llenguatge.
Cal dir-ho perquè no sempre ocorre al lector/a amb aquest nivell d’intensitat.

Abans de començar la lectura ens adverteixen unes paraules de Prosper Mérimée:

…”però mai no trobareu un motiu innoble per aquest crims. Tenim, és cert, molts d’homicides, però cap lladre…”

Aquestes paraules generen l’atmosfera adient per quan trepitgem de la mà d’A. Dumas el terreny que ens acull; aviat Dumas es rectifica a si mateix: diu criat i havia de dir home perquè allò que “el fa al criat és la lliurea”. Som a casa dels Franchi, amb la mare vídua i un dels fills bessons, el que a la vida serà cors. L’altre fill és a París i encarna l’intel·lectual que serà advocat.

El viatger és rebut amb tots els honors, se li ofereix la cambra del fill absent, una cordialitat genuïna pren protagonisme. Lucien, el fill que ha triat ser cors, atén el convidat, li mostra la seva cambra, cosa que és una manera d’obrir la seva ànima. El convidat ja sap quin terreny trepitja; amb la cordialitat que correspon als amfitrions també li és permès presenciar la fi d’una vendetta. L’amistat queda segellada, l’hoste torna a París amb una missiva per a Louis, que serà el pretext d’una coneixença igualment fraternal.

Louis, el futur lletrat, ha sigut ofès en el seu honor i s’ ha de batre en un duel tot injust. El contrincant és un home avesat a aquestes situacions. Louis, que té una arma a la mà per primera vegada a la vida, mor i Lucien sent la certesa de la mort del germà d’una manera fins i tot física i parteix a Paris per fer justícia segons els costums ancestrals de la seva terra.

Tenim a les mans una petita joia que és una obra major, un clàssic que ens omple de pau. Una vegada més, una recomanació sense reserves.


sábado, 10 de febrero de 2018


El declive
Osamu Dazai
Traducció de Marina Borràs
148 pàg.

Som al Japó de després de la Segona Guerra Mundial i assistim al darrer moment d’una família que ho perd tot. El seu poder material queda reduït al no-res. Coneixem Kazuko, una dona de trenta anys que troba forces per seguir després d’aquest gran daltabaix.

Quan l’editor anota les dades biogràfiques d’Osamu Dazai ens diu que va estudiar literatura francesa a la Universitat de Tòquio. Tot i que ell es vantava de no haver assistit mai a cap classe, tenim a les mans una novel·la en què la literatura és present. Kazuko, la narradora, ens fa saber el gir que ha donat la seva vida després de la lectura de D.H. Lawrence. A partir de la decadència que pateix la família durant una conversa amb un artista ric i vell que li ofereix matrimoni, Kazuko ofèn el pretendent tot citant Lopajin de l’Hort dels cicerers. Quan escriu a l’home de qui voldria ser amant s’adreça a M.C. (el meu Chejov) i, tot parlant amb una amiga, aquesta li fa un retret, li recorda un personatge clàssic de la literatura japonesa:

…”Eres igual que la muchacha del Diario de Sarashina, es imposible hablar contigo…”

Quan s’acomiaden, després que Kazuko li torni un llibre de Lenin que no ha llegit, ho fan citant uns versos de Lord Byron.

La mare, la darrera aristòcrata d’una nissaga molt antiga, és una dona que té una tendència natural a harmonitzar el seu entorn, llegeix clàssics: Victor Hugo, Dumas pare i fill, Musset i Daudet. La pau que irradia aquesta dona fins al seu darrer alè ho impregna tot; mantén perfectament la seva dignitat fins i tot amb un cert bon humor davant la desfeta material que li toca viure, la mateixa força d’esperit que mostra quan pren consciència de la decadència física que se li fa palesa cada dia amb més força.

El fill, al contrari, es precipita per una espiral de dolor que res no pot aturar i que el porta a anar morint lentament: …”Es mejor que muera. No estoy capacitado para vivir…” (Pàg. 135).

Kafuko troba en la literatura motius per seguir un camí; no perd les forces, lluita - no sempre amb en encert-, sap tenir cura de la mare, és eficient en allò domèstic, vol ser mare i també utilitza la literatura per argumentar aquest desig:

…”En una carta a su esposa, Chéjov escribió: “Quiero que tengas un hijo, quiero que des a luz a un hijo nuestro”. Soy lo que Nietzsche describió en uno de sus ensayos: “la mujer que quiere tener un hijo”... (Pàg. 76).

Per a Kazuko s’inicia un nou període, una existència en “llibertat”. Ens demanem quins autors l’acompanyaran a partir del moment que ens n’acomiadem.

viernes, 2 de febrero de 2018


Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent
Mohsin Hamid
Traducció de Carles Miró
174 pàg.

Mohsin Hamid ens transporta a un món que ens podria resultar molt llunyà si no fos perquè immediatament ens sentim al·ludits.

Amb una forma que ens sorprèn gratament circulem al costat de l’infant, que neix en un mitjà humil, que coneix la riquesa i que mor amb els possessions mínimes. Mor amb allò més important: el cap clar.

El nostre protagonista va tenir un pare va decidir que anés a la universitat. Cuiner de professió havia observat:

…” que els seus patrons es beneficiaven de dues coses que ell no tenia, estudis superiors i un nepotisme generalitzat. Com que no podia proporcionar la segona cosa als seus fills, va fer tot el que va poder perquè al menys n’hi hagués un que adquirís la primera.” (Pàg 53).

Aquest infant va donar mostres des de ben aviat de qualitats intel·lectuals. A l’escola va haver de patir un mestre amargat amb qui s’havia de dissimular el coneixement, els nins més desperts duien al mestre a uns esclat d’ira que era millor evitar. Quan va arribar als estudis superiors també es va trobar que els seus orígens el condicionaven.

Molt jove va conèixer la “noia guapa”; ella també va saber sortir del cau de la pobresa i la vida mai no els va separar del tot. Comparteixen instants i viuen plegats el final amb la màxima plenitud.

El nostre Home aconsegueix ser ric i no cau mai en el parany d’enlluernar-se pels feixos de bitllets i per tot allò que es pot adquirir:

...De vegades, veient les mirades que segueixen els quatre per quatre de luxe que es fiquen per un carrer estret, quasi et sent alleujat d'haver-te quedat sense la teva fortuna”. (Pàg 158).

Hamid ens mostra les realitats més complexes, ens presenta éssers que fem nostres, que passen a formar part de la nostra experiència i ens ajuden a entendre el món. En els seus llibres es dona una constant: els personatges saben estimar, tenen una tendència a l’harmonia i aquesta atmosfera ens aconsegueix atrapar. Potser sí que podem seguir la broma pel que fa a “llibre d’autoajuda” i hem d’aprendre a mirar des de l’angle que ho fa el nostre Mestre.

…”En la inclinació del cap t’hi veu la consciència del món que t’envolta; en les mans, l’amabilitat cuirassada; a la barbeta, el caràcter”... (Pàg. 164).

Un autor que no podem deixar de tenir present. Una recomanació sense reserves.


viernes, 26 de enero de 2018

Las almas muertas
Nikolái Gógol
Il·lustracions d’Alberto Gamón
Traducció de Marta Rebón
429 pàg.
34,95 €

Nikolái Gógol (1809-1852) ens dona a conèixer un home amb un únic objectiu a la vida: enriquir-se. De molt petit va rebre una consigna: …”el kopek te será fiel, sea cual sea tu infortunio” (pàg. 261).
Quan sent atracció per una noia, el nostre protagonista -com és natural-, fa càlculs:
…”una dote de doscientos mil rublitos… Podría encarnar, por así decirlo, la felicidad de un hombre decente…” (pàg. 108).

Des del primer moment agraïm els peus de pàgina, ens ajuden a aprofundir en el text de manera especial. Un exemple és la nota de la pàgina 28, en què ens fa veure la composició de molts de noms de llocs o persones, “un recurso cómico muy frecuente en la prosa gogoliana”.
Ens sentim gratament apel·lats quan l’autor es dirigeix a nosaltres, el sentim a prop i n’agraïm la “confidència”. Un d’aquest moments es produeix al començament del capítol set, quan tenim a la nostra esquerra la imatge de N. Gógol.
La galeria de personatges és amplia, hi són “tots”:
- L’home instruït que s’ha vist superat per la inèrcia nefasta que l’envolta i que sucumbeix al caos.
- L’home generós i feliç que viu hipotecat.
- El coronel que porta la “coreografia” militar a la vida domèstica i que quan riu fa "dringar les xarreteres".
- Konstantin Fiodorovich, un home honrat.
- Els germans Platonov. Vasili adverteix a Platón: “...tienes el alma dormida…”....”no ha sido por saturación o cansancio, sino por falta de sensaciones e impresiones vivas” (pàg. 387).

Tot plegat és una gran mostra de clarividència que ens ajuda a entendre el món. La necessitat d’enriquir-se com a única fita a la vida és un tret de certes persones, un tret que sorgeix en qualsevol època i en qualsevol circumstància. Adictes a “tenir” sense mida i a mostrar penediment quan ensumen el perill.

El nostre Chíchikov, empresonat i mort de por, té al seu davant Murázov, l’home assenyat que el vol fer recapacitar, però els bons propòsits duren poc. Apareix Somosvístov, que proposa una sol·lució fàcil, una nova irregularitat que el durà a la llibertat per tornar a començar a trobar la plenitud amb els tripijocs habituals.

Aquesta obra és una reflexió magistral i del tot oportuna en el nostre moment històric. Gógol és un dels Mestres que mai no podem deixar de tenir present.
Les il·lustracions creen l´atmosfera ideal i, pel que fa a la traducció i la bellesa del llibre, ens duen a sentir el privilegi de tenir l’obra a les nostres mans. No cal dir-ho... Una vegada més, una recomanació sense reserves.

sábado, 20 de enero de 2018



El doctor Fischer a Ginebra o la festa de la bomba
Graham Greene
Traducció de Josep Alemany
158 pàg.
16,80

Anna-Luise ens adverteix, ja al començament de la novel·la, que el seu pare té el monopoli de la burla (pàg. 28). El Dr. Fischer sent la necessitat d’envoltar-se de personatges esguerrats Intel.lectual o fisicament. L’atreu allò grotesc, tenir a prop seu “despulles humanes” el duu a una mena de plenitud. Un altra condició que sovint estableix és que aquells que l’envolten han de ser rics, però ell els ha de superar amb escreix, ha de ser el més ben situat al “rànquing”. Això el porta a mirar-se’ls des d’un pla superior en el qual troba la màxima comoditat. Sent una necessitat imperiosa d’observar els seus convidats en les situacions més ridícules. Els altres accepten per cobdícia -reben magnífics regals- i perquè els fa feliços haver estat triats per formar part de la “cort” del més ric. Un tret dels rics: els agrada mesurar els graus de poder.

El Dr.Fischer és incapaç d’estimar, les seves capacitats són humanament limitades. No se li pot demanar més, ja en té prou d’haver d’organitzar les seves macabres diversions i de vetllar per ser cada dia un poc més poderós.

Sens dubte hauria menyspreat Jesucrist per ser fill d’un fuster si el Nou Testament no hagués esdevingut, amb el temps, un sensacional èxit de vendes” (pàg 46).

Aviat passa allò inevitable, comencem a compadir el terrible Dr. Fischer. Menysprea els seus convidats:
...Menysprear, Jones, és com tenir una ferida profunda i inguarible, és el començament de la mort…” “...Si el que ha causat la ferida és mort, un s’hi torna atacant altres persones” (pàg. 117).

Com a contrapunt, trobem la perfecció d’ànima de la filla, les ganes de viure, la capacitat d’estimar… Al “pobre” Fischer res no el duu a reaccionar, resta sol al seu pedestal exercint el mal a temps complet.

Graham Greene va escriure aquesta obra a l’any 1980, quan tenia 76 anys. Observador perfecte de la conducta humana, va triar Vevey com a darrer lloc que l’havia d’acollir, les peculiaritats del paisatge, la llum, la neu, l’ostentació de les mansions, les seus de les grans empreses... Green havia conegut molt de món, havia aprofundit en infinits arquetips humans i ens havia mostrat molts indrets amb la mirada de l’ observador metòdic.

Amb aquesta novel·la curta on tot és substància gaudim, un vegada més, d’un grau de clarividència que ens trasbalsa profunda i gratament al voltant d’una realitat que mai no perd vigència.